Feria de Abril a Barcelona: Entre la brillantor del benefici i la penombra del caos organitzatiu
larache info
Feria de Abril a Barcelona: Entre la brillantor del benefici i la penombra del caos organitzatiu
Amin iharchain
La Feria de Abril a Barcelona és un esdeveniment anual que, en teoria, busca estendre ponts entre la cultura andalusa i la realitat catalana. És una cita en la qual la Fundació Ibn Battuta insisteix a participar com a organitzador i coordinador clau, comptant amb el suport de socis capitalistes com bancs i comerciants. No obstant això, aquesta presència ens situa davant d’una profunda paradoxa entre els objectius declarats i la realitat viscuda. A través de la “Jaima Marroquina”, la fundació aconsegueix generar un flux econòmic notable basat en la comercialització de productes tradicionals, te i pastisseria a preus rendibles, transformant l’activitat en un projecte purament comercial que serveix als interessos dels organitzadors i els seus socis. Malgrat tot, aquest èxit material es veu enfosquit pel fracàs en la transmissió de l’essència cultural del Marroc, reduint la identitat a meres manifestacions de consum mancades de profunditat educativa i ètica.
El vertader problema resideix en la qualitat del contingut artístic que la Fundació Ibn Battuta tria per a aquest espai. S’observa un predomini d’estils musicals i comportaments que no guarden relació amb l’art popular autèntic, fomentant en el seu lloc un caos intel·lectual i conductual que perjudica la imatge de la comunitat. En lloc de ser un pont per a la convivència i la integració digna, la jaima es converteix sovint en un punt de trobada per al desordre i el soroll que no reflecteix la civilitat del ciutadà marroquí, perpetuant models culturals mediocres en lloc de projectar una imatge honorable. Aquesta situació situa la institució organitzadora davant d’una responsabilitat històrica: mobilitzar masses i oferir productes típics no construeix una imatge positiva al país d’acollida; al contrari, contribueix a encasellar la comunitat en estereotips negatius.
La crítica es completa en assenyalar un punt sensible en qualsevol gran esdeveniment: la seguretat i l’ordre. El cant popular marroquí posseeix una història mil·lenària i és un art amb arrels profundes que representa la identitat nacional; presentar-lo en el context de la Feria davant d’un públic divers exigeix una alta responsabilitat organitzativa. El fall fonamental rau en el desequilibri entre el volum d’assistents i els mitjans logístics de seguretat per controlar tal afluència. És inconcebible una jaima de tal pes sense la presència d’empreses de seguretat privada especialitzades que imposin l’ordre de manera civilitzada. Això planteja un dubte legítim sobre les prioritats dels organitzadors: l’enfocament és només recaptar beneficis i assegurar una “jaima plena” a qualsevol preu, o és presentar una imatge digna que respecti el ciutadà espanyol, català i marroquí per igual?
La integració real no s’aconsegueix simplement amb te i ball, sinó amb la capacitat de gestionar un espai amb valors elevats. Quan la rigorositat organitzativa desapareix, el valor de l’art es perd i l’ambient es degrada, la qual cosa anul·la el concepte de convivència. És un deure professional i moral que els organitzadors inverteixin part dels ingressos en garantir que l’esdeveniment respecti la privacitat de la cultura marroquina i protegeixi els visitants de qualsevol conducta inapropiada. La integració requereix elevar el gust públic i aplicar disciplina, perquè la presència marroquina a Barcelona sigui una aportació de qualitat que reflecteixi sofisticació, i no un simple mercat on es sacrifiquin els valors en favor del benefici ràpid.