La Terrassa que estimem.. Es convertirà en un “corral” pel pacte entre diners, política i religió?
larache info
La Terrassa que estimem.. Es convertirà en un “corral” pel pacte entre diners, política i religió?
Amin iharchain
El barri de Can Anglada, a la ciutat de Terrassa, viu una situació de confusió i angoixa que posa en perill el futur de les nostres generacions. Aquest barri, conegut per la seva gran activitat comercial i per acollir la mesquita més gran de la regió, s’ha convertit avui en l’escenari d’una estranya equació que barreja el treball associatiu amb el bandidatge organitzat. La realitat és que el que està passant no és una coincidència, sinó el resultat d’una mentalitat que s’ha filtrat en el teixit del barri, creant una perillosa superposició entre entitats que diuen fer treball religiós i social i grups que practiquen la delinqüència i el tràfic de substàncies. En aquest entorn, s’han perdut els límits entre el “benefactor” i qui viu del caos; el criminal troba protecció i els delictes contra les persones i les propietats esdevenen accions estudiades i ben orquestrades.
La pregunta que tothom es fa avui és: qui es beneficia de convertir un barri històric i comercial en una mena de “corral”, lluny de la modernitat d’una ciutat d’abast mundial com Terrassa? Hi ha qui comercia amb els conceptes d'”integració i convivència” per obtenir beneficis polítics i materials concrets, mentre que els objectius reals d’alguns “shaikhs de la foscor” i d’aquells que mouen projectes dubtosos és mantenir el barri en un estat de desordre permanent. Aquesta situació ha fet que tothom acabi sent partícip, ja sigui pel silenci o pel tracte directe, debilitant el paper de la seguretat, que intenta controlar les coses però xoca amb una realitat manipulada per altres poders. També resulta sorprenent veure figures que arriben a càrrecs sensibles, com el de Síndic de Greuges, gràcies a xarxes de relacions determinades, sense que veiem un impacte real d’aquest càrrec en la protecció del barri o en la reparació de les injustícies que pateixen els seus veïns. Això ens fa preguntar-nos: aquests càrrecs serveixen als ciutadans o només per legitimar la influència d’un corrent específic?
Enmig d’aquest dolor, trobem que la “mesquita més gran de Catalunya” viu totalment d’esquena a la realitat del barri. En lloc que els sermons dels divendres siguin lliçons de conscienciació, disciplina ètica i respecte a la llei, els trobem immersos en qüestions històriques llunyanes a la realitat d’una joventut que s’enfonsa en les drogues i el crim. Limitar-se a recaptar donacions o fer servir discursos d’exclusió fa que la institució religiosa sigui còmplice d’aquesta foscor. La policia té un paper purament de seguretat i no pot educar les generacions; aquesta és una responsabilitat de les institucions i associacions del barri que, pel que sembla, han triat el silenci pels seus propis interessos.
La ciutat de Xavi Hernández, amb la seva història mil·lenària, no mereix aquest “serial de terror” que sembra l’odi i amenaça el futur dels joves. Salvar Can Anglada requereix la valentia de trencar el vincle entre el treball social honest i aquells que instrumentalitzen la religió i les associacions per controlar el barri. El futur de Can Anglada és una responsabilitat de tots, i callar davant del que passa és contribuir a la pèrdua de tota una generació. Ha arribat el moment de fer una crida a les institucions oficials per revisar els criteris d’elecció d’aquells que representen els residents, i per obrir camí a professionals honestos que vulguin construir una mentalitat unida basada en el respecte, lluny del llenguatge del bandidatge i els interessos ocults.