Xiringuits associatius i el jou del tribalisme: Radiografia d’una crisi local als barris de Terrassa
Larache info
Xiringuits associatius i el jou del tribalisme: Radiografia d’una crisi local als barris de Terrassa
Amin iharchain
Els barris amb major índex de població immigrant a la ciutat de Terrassa, amb Ca n’Anglada al capdavant, viuen sumits en una flagrant paradoxa i una profunda contradicció entre la realitat que els veïns pateixen dia a dia i les pomposes consignes que aquestes entitats publiquen a les seves plataformes digitals i memòries oficials. Un diagnòstic precís del que es viu en aquest barri ens remet, inevitablement, a un mal estructural: l’assimilació de l’interès públic i comunitari en favor d’agendes i beneficis purament particulars. Des de fa ja força temps, resulta evident que un sector del teixit associatiu local —autoproclamat com a “associacions d’immigrants”— s’ha desviat per complet de la seva suposada missió social i humanitària. Aquestes entitats, que pregonen a so de bombo i platets la defensa de valors com la integració, la convivència i la ciutadania, han mutat a la pràctica en autèntiques “associacions mercantils i amb ànim de lucre”. La gravetat d’aquest fenomen rau en la seva perícia per dissenyar minuciosament projectes sobre el paper i incloure’ls en programacions anuals amb una astuta —i sospitosa— estratègia de comunicació; tot plegat amb un únic i clar objectiu: presentar-los davant les autoritats competents (ja sigui el mateix Ajuntament de Terrassa, administracions centrals o els consolats dels seus països d’origen) per captar subvencions, finançament i un estatus d’influència sociopolítica, sense que aquestes activitats deixin cap petjada ni benefici real en el dia a dia dels veïns del barri.
Aquesta cadena d’irregularitats no es limita a l’àmbit cultural o social, sinó que estén els seus tentacles de forma preocupant sobre el terreny religiós, una esfera altament sensible en estar estretament vinculada amb la identitat i els valors espirituals de la comunitat. Qui observi amb atenció els detalls d’aquest sector a Terrassa vislumbrarà amb total claredat un escenari de tribalisme i nepotisme institucionalitzat, on faccions molt concretes controlen el terreny, imposen les seves pròpies directrius i gestionen els afers religiosos sota una estricta lògica d’exclusió i amiguisme veïnal i regional. El fet que la dinàmica tribal i familiar dicti la gestió dels llocs de culte i de les juntes directives que els presideixen desposseeix aquests espais del seu caràcter sagrat i de la seva funció unificadora. En lloc de ser centres de trobada, fraternitat i creixement ètic per a la comunitat islàmica de Terrassa, s’han convertit, a causa d’aquestes mentalitats caciquils, en feus de poder utilitzats per llaurar-se un fals prestigi social i rèdit personal sota el parany de la fe, aprofundint la bretxa en el si de la mateixa comunitat i provocant el desapegament i l’alienació de les generacions més joves.
Aquest alarmant panorama planteja seris interrogants sobre la legitimitat de tals plataformes. La legislació vigent, per la seva pròpia naturalesa, empara i dota de ple dret l’associacionisme —tant cultural com religiós— per operar i rebre suport públic sempre que es gestioni amb serietat, transparència i rigor, sent la feina honesta mereixedora de tot reconeixement. No obstant això, el que es palpa als carrers de Terrassa desmenteix categòricament la idíl·lica imatge que aquestes associacions projecten de portes enfora. Com s’explica, lògica i èticament, que una entitat que bandera la integració dels immigrants en la societat d’acollida estigui estructurada internament sobre el clientelisme, els vincles dinàstics o el tribalisme d’origen? La major de les contradiccions en què incorren aquestes organitzacions és la pràctica d’una exclusió sistemàtica contra aquells ciutadans i veïns que no pertanyen al seu cercle hermètic de beneficiaris, transformant l’associació: de ser una eina de cohesió i mediació social, passa a ser un agent de divisió que cronifica l’aïllament de la població.
Si s’obrissin i fiscalitzessin minuciosament els arxius de l’àmbit associatiu a la ciutat de Terrassa, sortirien a la llum innombrables irregularitats que van molt més enllà d’una pèssima gestió administrativa i financera, assolint la instrumentalització de les necessitats i dels expedients més vulnerables de la comunitat. Davant d’aquest escenari, la regeneració d’aquest teixit associatiu requereix, de manera imperativa, activar dues vies coordinades: d’una banda, endurir la fiscalització i les auditories a posteriori per part de les institucions catalanes per garantir que els projectes aprovats “en paper” es corresponguin fidelment con l’impacte real sobre el terreny a Ca n’Anglada, vetllant així mateix per la democratització interna dels centres culturals i religiosos. D’altra banda, és crucial despertar la consciència crítica dels propis veïns per rebutjar el paternalisme, l’oportunisme i el tribalisme excloent, impulsant i empoderant una nova generació de joves professionals i independents que agafin el relleu i tornin la dignitat al voluntariat real: aquell que anteposa sempre el benestar del barri i de la ciutadania a qualsevol ambició personal.